Es considera que una persona és estèril quan no aconsegueix concebre després d’un any de mantenir relacions sexuals sense ús de mètodes anticonceptius. Els experts distingeixen entre esterilitat absoluta i subfertilitat. La primera implica l’existència d’un impediment total per a la consecució de l’embaràs, la segona, que hi ha un impediment parcial, algun problema que determina que la fecunditat d’una parella sigui més baixa que el normal. La Societat Espanyola de Fertilitat (SEF) insisteix que l’esterilitat és una malaltia. El terme s’ajusta a aquesta definició perquè hi ha un símptoma, l’absència de consecució de l’embaràs, que és conseqüència d’una alteració del funcionament de l’aparell genital. La fertilitat està directament relacionada amb l’edat de la dona. Un estudi publicat a Science el 1986 va revelar que la freqüència d’esterilitat passava del 10% entre els 20 i 29 anys, al 25% entre els 30 i 39 i al 50% per sobre dels 40 anys. La fertilitat masculina també disminueix amb l’edat. En concret, segons dades del Llibre Blanc de la Infertilitat, un 23% anual a partir dels 35 anys.
En parelles fèrtils, la possibilitat d’embaràs en un mes és del 20%, augmentant a un 93% la probabilitat acumulada d’embaràs al llarg d’un any. Es calcula que la prevalença de infertilitat se situa al voltant del 14%, és a dir, que presentaran dificultats per tenir descendència una de cada 7 parelles.
Quan s’ha de consultar al metge?
Es recomana cercar ajuda per aconseguir una gestació si hi ha una sospita d’esterilitat, és a dir, no ha aconseguit concebre després d’un any de mantenir relacions sexuals sense mètodes anticonceptius. Segons la presidenta de l’Associació Nacional de Clíniques de Reproducció Assistida (ANACER), Carmen Calatayud, aquest període “que abans era de dos anys”, és aplicable només si la dona és menor de 35 anys. En cas contrari, l’espera no ha de superar els sis mesos.
Aquesta edat és clau segons tots els experts en reproducció assistida. Com subratlla Antonio Gosálvez, director de la Unitat de Reproducció Assistida de l’Hospital Quirón, les dades mostren que la reserva ovàrica comença a disminuir a partir dels 28 anys però que, un cop passats els 35, cada any es multiplica aquesta pèrdua, dificultant la possibilitat d’aconseguir un embaràs.
No obstant això, hi ha altres factors que aconsellen iniciar l’estudi abans d’aquesta edat. A la dona amb endometriosi, la qual presenta absència de regles o encadenament d’aquestes durant sis mesos o més, la qual pateix malaltia pèlvica inflamatòria o patologia tubàrica, uterina o ovàrica o que s’ha sotmès a cirurgia abdominal pèlvica, és recomanable acudir a l’especialista abans fins i tot que transcorri els 12 mesos de rigor sense concebre de forma natural.
Gosálvez afegeix també l’obesitat com a element a avaluar a l’hora de avançar-se al moment de demanar assistència mèdica, mentre que Calatayud apunta a un historial familiar de menopausa precoç o problemes d’infertilitat en la família, com una possible raó per anar abans a l’especialista.
En l’home, les raons per visitar l’especialista en reproducció amb independència de l’edat de la dona inclouen patologies genitals prèvies, cirurgia urogenital anterior a l’intent de tenir fills, certes malalties de transmissió sexual i exploració genital anormal.
Tant si l’home com la dona presenten un historial, propi o en la família, de malalties genètiques, la visita a l’especialista és recomanable, no tant per aconseguir la gestació, sinó com per asegurar-se el naixement d’un nen sa i que no transmeti la patologia, a través del diagnòstic genètic preimplantacional. Diagnòstic genètic preimplantacional
El diagnòstic genètic preimplantacional (DGP) és un pas addicional en la fecundació in vitro, ja que es tracta d’estudiar els embrions obtinguts amb aquesta tècnica per saber si estan lliures de determinades malalties i decidir o no la implantació.
La DGP està indicada per:
· Dones infèrtils amb implantacions fallides.
· Pacients en cicles de FIV majors de 35 anys.
· Pacients amb embarassos previs trisòmics (amb tres cromosomes, associats a diverses patologies).
· Pacients amb malalties monogèniques de les que hi ha diagnòstic fiable.
· Pacients amb anomalies cromosòmiques estructurals.
· Pacients amb historial d’avortaments de repetició.
Per fer el DGP s’han de biopsiar cèl·lules de l’embrió, un procés complex per al qual existeixen diferents aproximacions metodològiques. L’objectiu: no lesionar l’embrió i obtenir un diagnòstic acurat.
Què he d’esperar de la visita a l’especialista?
El més important de la visita a l’especialista és que s’estudiï a la parella. De fet, la tradicional creença que no poder tenir fills era un problema atribuïble només a la dona ha donat pas a una realitat que els números avalen de forma contundent: un 30% dels casos és esterilitat per causa femenina, un 30% per causa masculina, un 25% per causa mixta i d’un 15% es desconeix l’origen.
L’estudi de la dona ha de començar amb una història clínica completa. En aquesta anamnesi figuraran: l’edat, els antecedents reproductius, el cicle menstrual, el temps d’infertilitat, els antecedents mèdics i quirúrgics, el consum de fàrmacs, l’existència d’al·lèrgies, el consum de tabac, alcohol i drogues, així com els antecedents familiars i l’ocupació laboral.
El següent pas serà l’exploració física i ginecològica, que inclourà la determinació de l’índex de massa corporal (IMC), la recerca de signes de hiperandrogenisme i l’exploració abdominal i pèlvica. El que es busca, sobretot, en l’exploració física de la dona és confirmar que existeix l’existència d’ovulació.
En augmentar l’edat de la dona, disminueix la quantitat de fol·licles amb capacitat de desenvolupament i maduració, així com la qualitat dels òvuls. Això pot succeir també en una dona jove de manera que, per esbrinar el potencial reproductiu d’una fèmina, és fonamental establir la reserva ovàrica, el que es fa principalment mesurant els nivells de tres hormones en els tres primers dies del cicle: l’hormona fol·licle estimulant (FSH), l’estradiol i l’hormona luetinitzant (LH).
El recompte de fol·licles antrals i el mesurament dels nivells d’una altra hormona, l’anti-mülleriana (AMH) són altres marcadors indirectes de reserva ovàrica. L’exploració física a la dona també inclou la valoració del coll d’úter, que es fa en primer lloc introduint una cànnula i, si això no s’aconsegueix, a través d’una cèrvico-histeroscòpia uterina i la determinació de la morfologia uterina.
Per això són necessàries proves diagnòstiques com l’ecografia transvaginal i la histerosonografía (un tipus d’ecografia amb infusió de sèrum fisiològic a la cavitat endometrial).
Només si se sospita que hi hagi alguna patologia a la cavitat endometrial, l’especialista prescriu una histeroscòpia o una laparoscòpia, ambdues proves de diagnòstic mínimament invasives que busquen, sobretot, descartar dues causes d’infertilitat femenina: la presència de masses en l’úter i les malformacions d’aquest òrgan.
Altres proves que se solen realitzar són la detecció en sèrum d’antígens davant la clamídia, un bacteri responsable d’una de les malalties de transmissió sexual més comuna i que pot causar patologia tubàrica.
En els homes, les proves exploratòries són molt menys nombroses i es redueixen a una exploració i història clínica. Per avaluar la proporció d’espermatozoides, així com la seva morfologia, mobilitat, característiques físiques i químiques, es realitzarà un seminograma o estudi d’una mostra seminal.
A més, es durà a terme una prova de capacitació espermàtica, que consisteix en una anàlisi dels espermatozoides després separar del líquid seminal. Si la prova dóna resultats negatius el primer cop, se sol repetir en un interval d’uns tres mesos.
El semen s’obté mitjançant masturbació a la pròpia unitat de Reproducció assistida, ja que l’ideal és que no passi més d’una hora des de la recollida de la mostra a la seva anàlisi al laboratori.
En alguns casos, l’especialista en reproducció assistida derivarà a l’home al andròleg, que podria prescriure una ecografia de la pròstata que, entre altres problemes, podria diagnosticar un varicocel, una dilatació de les venes que drenen els testicles present en el 40% d’homes infèrtils.
Font: El Mundo
