L’úter o matriu és una bossa de múscul entapissada interiorment per un revestiment o endometri. Quan el múscul uterí (o miometri) es contreu, expulsa el seu contingut, que pot ser la menstruació o el concebut (part o avortament).
El propi és que el múscul uterí tingui un gruix regular i la seva superfície sigui llisa i uniforme. Si el miometri té rugositats, deim que aquestes són miomes o fibromes uterins. En altres paraules, els miomes són uns tumors benignes, també constituïts per múscul uterí, però que només ocupen espai i que no ajuden a la funció normal del miometri que és la contracció uterina.
Els miomes poden tenir des de diversos mil•límetres de diàmetre a molts centímetres, poden ser pocs o molts i poden originar-se tant en la superfície externa uterina (subserosos), com en el si de la paret uterina (intramurals) o dins de la cavitat uterina (submucosos), tal com poden veure a la figura adjunta. La seva forma pot ser o esfèrica o semblant a una colflori, la tija de la qual s’arrela dins de l’úter.
Encara que una de cada 4 dones de més de 35 anys té algun mioma, aquestes no solen notar la seva presència. De fet, els miomes solen ser descobriments casuals durant les revisions. Si durant la visita ginecològica sospit algun mioma, ho confirm per ecografia i els ho comunic, simplement per a que ho sàpiguen, ja que la gran majoria de vegades amb els controls habituals, o una mica més freqüents segons els símptomes, és més que suficient. Per sort, aquests tumors solen deixar de molestar i/o reduir la seva grandària després de la menopausa.
Factors de risc
Les dones amb més possibilitats de tenir miomes són les següents:
Les que tenen menys possibilitats són:
Les hormones
Mentre tenim la regla, ens sol preocupar que els miomes creixin, però, només un de cada tres miomes augmentarà un 30% després de tres mesos, mentre que la resta no es modificaran. D’altra banda, els creixements més ràpids són propis dels miomes més petits (diàmetres de 5 cm o inferiors). Com ja hem assenyalat, alguns miomes desapareixen o disminueixen després del part.
L’ús d’anticonceptius no augmenta el risc de miomes, encara que és possible que hi hagi cert increment si iniciam el seu ús abans dels 17 anys.
Després de la menopausa, la majoria de miomes es redueixen a la meitat de la seva grandària, però això no passa sempre; l’habitual és que no creixin després de la menopausa, i si passàs, hem de fer un seguiment estricte i valorar extirpar-los.
La teràpia hormonal substitutiva després de la menopausa pot afavorir que alguns miomes que ens molestaven, tornin a fer-ho. Encara que aquesta teràpia causa un cert creixement dels miomes, aquest no sol anar acompanyat de símptomes, per tant, les dones menopàusiques que necessiten aquests tractaments els poden utilitzar.
Símptomes
Poden aparèixer en alguns casos i són:
Mioma i esterilitat
Tradicionalment es creia que els miomes causaven esterilitat, però avui en dia ja no se’ls considera una causa determinant. De fet, en només el 3% de parelles estèrils el seu problema s’atribueix únicament als miomes. Es creu que els fibromes més problemàtics són els que distorsionen la cavitat uterina, els que tenen més de 5 cm de diàmetre i els que obstrueixen les trompes de Fal•lopi i el coll uterí (aquests dos últims impedirien que els espermatozoides trobassin a l’òvul).
Si ens anam a sotmetre a un tractament d’esterilitat, se’ns recomanarà l’extirpació dels miomes submucosos mitjançant histeroscòpia. Si hagués alguns miomes grans que no fossin candidats a histeroscòpia, es valoraria la seva extirpació per via abdominal (laparotomia o laparoscòpia), sobretot si deformen la cavitat uterina.
Mioma i embaràs
Es calcula que una de cada 20 embarassades té algun mioma, encara que només el 20% d’ells creixen. Si el mioma és molt gran (un pam o més) i la placenta es “sembra” sobre ell, hi ha un risc augmentat d’avortament, prematuritat, baix pes fetal, trencament de bossa i despreniment de placenta. Si el mioma neix de la part baixa de l’úter o segment (mioma segmentari) hi ha més risc de presentacions no cefàliques (fetus en presentació de natges i en situació transversa) i, per tant, de cesària i de sagnat postpart abundant.
Unes poques embarassades amb miomes pateixen tant de dolor que necessiten ingrés hospitalari per administrar-los calmants per vena i assegurar-nos que el fetus està bé. Aquests quadres de dolor s’atribueixen a la “degeneració roja”, que sol ocórrer al sisè o setè mes d’embaràs i que s’acompanya de vòmits i febre lleugera.
En general, els miomes no s’operen durant l’embaràs, ja que això suposa un risc d’avortament, prematuritat i sagnat. Només en el cas que el mioma fos molt dolorós i d’origen subserós, amb una base d’implantació estreta ens podríem plantejar, de forma excepcional, la cirurgia.
Degeneració maligna o sarcomatosa
Es considera que una entre 50.000 dones de més de 20 anys té un sarcoma uterí (tumor maligne del múscul uterí que imita un mioma), però, aquests són més freqüents al final de l’edat fèrtil i en els primers anys de la menopausa. Malauradament, ni les citologies, ni les biòpsies endometrials, ni les tècniques d’imatge distingeixen bé entre miomes benignes i sarcomes malignes. Els sarcomes donen més símptomes que els miomes, però això no és suficient per distingir-los. Un criteri de sospita de sarcoma és el seu creixement superior a 6 centímetres en un any, però si la pacient no està a prop de la menopausa i no té símptomes, és controvertit que la tenguem d’operar. En canvi, si la pacient té un mioma amb un creixement significatiu, és a prop de la menopausa i/o té símptomes, el millor és intervenir, ja que el risc de tenir un sarcoma augmenta substancialment, tot i que no sol superar l’1%.
GLOSSARI:
Fonts de la informació: