Autora: Dra. MJ Gibert.
Data d’actualització: 1-5-21.

Per sort, molts d’embarassos són el resultat d’una maternitat conscient i desitjada. I ja sabeu com som les dones quan se’ns fica alguna cosa entre cella i cella: no param fins que ho aconseguim. De vegades, la nostra determinació no es veu recompensada amb una victòria fàcil. Algunes s’embarassen més o menys ràpidament, però pateixen un avortament espontani. Altres volen tenir dos o tres fills, ben arribades a la trentena, però, el temps se’ls tira damunt i entre planificar la gestació, parir i la primera criança han passat gairebé tres anys. En aquest context, sempre sorgeixen els mateixos dubtes:

• Quant de temps he d’esperar per quedar-me embarassada després d’un avortament?
• Quant cal demorar el proper embaràs després d’un part vaginal? I després d’una cesària?
• Quin és l’interval òptim entre embarassos per a la meva salut? I per a la dels meus futurs fills?

Intentarem respondre-vos amb les dades científiques disponibles, que són escasses i no de gran qualitat i, en qualsevol cas, hi posarem sempre una bona dosi de sentit comú. Per a l’Organització Mundial de la Salut, un interval curt entre un part i la següent concepció és de sis mesos o menys per a la mare i d’un any i mig o menys per al fill. Això es deu a que la salut de la mare pot suportar, en general, un nou embaràs, a partir dels sis mesos del seu últim part però, si pensam en els millors resultats de salut del nounat, és millor esperar 19 mesos o, millor, 24. Per contra, un interval llarg és aquell superior als cinc anys. Si bé és preferible que una dona concebi abans dels cinc anys després del naixement del seu fill més jove, els intervals inferiors als tres anys són una mica millors. Llavors, entre el naixement d’un fill viu i la concepció del següent, l’interval més “saludable” va entre un i mig i cinc anys, tot i que l’òptim oscil·la entre dos i tres anys. Els intervals curts tenen més efectes adversos que els llargs. Així, els llargs s’associen a riscos moderats, alguns d’ells vinculats a l’envelliment de la mare, com la diabetis gestacional o la hipertensió arterial. Pel que fa al part, hem observat que els nostres cossos “perden la pràctica” després de molts anys sense parir. Aquest fenomen s’il·lustra bé en un estudi sobre més de 1.300 dones que havien concebut entre un any i mig i dos anys després del seu darrer part, un nombre similar que s’havia torbat més de cinc anys en concebre i gairebé 16.000 dones que s’estrenaven en els seus parts. La taxa de cesàries per a les d’interval entre un i mig i dos anys va ser del 6,3%, per a les que van esperar més de 5 anys va ser del 12,2%, mentre que per a les que no havien parit mai va ser del 14,3%. En definitiva, demorar més de cinc anys la concepció següent ens sotmet a un risc de cesària gairebé del doble respecte a les que es decideixen abans. Arribats aquí, passem a situacions més concretes:

• Part previ d’un fill a terme (9 mesos) o un prematur: millor cenyir-se als intervals més “saludables” (1,5-5 anys) i òptims (2-3 anys) ja explicats. Convé evitar sempre els intervals menors de sis mesos, ja que aquests augmenten el risc de prematuritat sobre un 20% respecte a les que segueixen les nostres recomanacions.
• Dones d’edat avançada: són aquelles que pareixen a partir dels 35 anys, en un sentit més ampli, o a partir de 40 anys, en un més estricte. En aquests casos, recomanam rebaixar l’interval entre el part i la concepció següent a 12 mesos, sobretot si la concepció és natural, ja que, a partir dels 36 anys, la repercussió de l’envelliment sobre la fertilitat és més acusada i cal sospesar bé els beneficis d’allargar l’interval entre embarassos enfront de la disminució de la possibilitat d’aconseguir un fill. L’envelliment matern actua en forma d’augment de risc gradual, però sempre ascendent, d’anomalies cromosòmiques en el concebut (trisomies 21, 18, 13 i altres), avortament espontani, diabetis gestacional, hipertensió, obesitat, malalties cròniques, etc. Les de 40 anys o més s’exposen a més risc de prematuritat, pes baix del nounat (50% més risc que les de menys de 35 anys) i despreniment prematur de placenta (més del doble de risc).
• Després d’una gestació prèvia aconseguida mitjançant fecundació in vitro (FIV): s’apliquen les recomanacions prèvies, encara que modulades per les repercussions negatives que pugui tenir retardar la FIV amb transferència d’embrions en fresc sobre la qualitat dels òvuls. Reiniciar els cicles per a una fecundació in vitro menys de 6-12 mesos després del naixement del fill previ augmenta lleugerament els riscos de prematuritat i baix pes, així com disminueix, també lleument, les probabilitats d’aconseguir un embaràs. A canvi, els cicles de FIV iniciats a partir dels 18 mesos no mostren riscos addicionals. Les dades disponibles assenyalen com òptims els intervals entre el naixement i la FIV entre 12 i 18 mesos. Aquests marges també s’apliquen a les dones que es transfereixen embrions congelats resultants de cicles de FIV previs. De qualsevol manera, si l’edat dels òvuls de la mare és determinant, sempre es pot recórrer a la criopreservació d’òvuls.
• Hem patit preeclàmpsia (hipertensió arterial amb proteïnes en orina) en l’embaràs anterior: independentment dels nostres antecedents clínics, si ens embarassam abans d’un any o després de sis, tenim més risc que si han transcorregut un o dos anys. Més demorem la concepció següent, el nostre risc de preeclàmpsia augmenta de forma proporcional. D’altra banda, la possibilitat que una gestant desenvolupi preeclampsia si ha parit altres fills sense aquesta complicació és del 1%, mentre que és del 15% si ha patit una preeclàmpsia en una gestació anterior, i del 30% si l’ha patit en dos embarassos. Per sort, us fem a totes una entrevista per conèixer el vostre risc de preeclàmpsia després de l’ecografia del primer trimestre i se vos recomana la prevenció amb aspirina segons el vostre risc personal. En definitiva, us aconsellarem esperar entre un i dos anys exactes.
• El nostre darrer part ha estat per cesària: una complicació temuda en els parts immediatament posteriors a les cesàries és la ruptura uterina durant el treball de part, complicació que implica un 5% de mort perinatal. Això passa en el 2% de les dones amb cesària anterior si s’embarassen fins als 18 mesos i baixa a l’1% si es torben més de 18 mesos, apropant-se al 3% de possibilitats si la nova gestació es produeix abans dels 6 primers mesos Així, la conclusió és prou clara: s’han d’esperar almanco 18 mesos després d’una cesària per escometre un nou embaràs i, si no pogués ser, convé demorar la gestació següent almanco 6 mesos.
• Després d’un avortament: no està establert el lapse mínim que pugui reduir el risc que l’avortament o qualsevol altre esdeveniment advers passi, llavors, la dona és la que decidirà si es troba preparada o no per a un nou embaràs.
• Després d’una mort fetal (pèrdua d’un embaràs a partir de les 22 setmanes): el més convenient, abans de res, és estudiar bé el cas per si hi hagués algun factor de risc de mort fetal que es pogués modificar o controlar millor (tabaquisme, obesitat, diabetis …), així com esperar el resultat de l’autòpsia i de les proves genètiques, si és el cas. El risc que es repeteixi la mort fetal és una mica superior a la població general, però no es veu modificat si transcorren pocs mesos fins a tornar a concebre. Per tant, quedar-se embarassada dins el primer any no implica un risc més alt de pèrdua fetal que si concebem més tard.

Esperam que tot l’explicat us pugui ajudar. De fet, tots perseguim un objectiu comú: la màxima salut possible per a mares i infants.

Fonts de la informació:

• Cleary-Goldman J, Malone FD, Vidaver J, Ball RH, Nyberg DA, Comstock CH, Saade GR, Eddleman KA, Klugman S, Dugoff L, Timor-Tritsch IE, Craigo SD, Carr SR, Wolfe HM, Bianchi DW, D’Alton M; FASTER Consortium. Impact of maternal age on obstetric outcome. Obstet Gynecol. 2005;105(5 Pt 1):983-90.
• Ishaque U, Korb D, Poincare A, Schmitz T, Morin C, Sibony O. Long interpregnancy interval and mode of delivery. Arch Gynecol Obstet. 2019;300:1621-1631.
• Johnson JA, Tough S. No-271-Delayed Child-Bearing. J Obstet Gynaecol Can. 2017;39(11):e500-e515.
• Poon LC, Shennan A, Hyett JA, Kapur A, Hadar E, Divakar H, McAuliffe F, da Silva Costa F, von Dadelszen P, McIntyre HD, Kihara AB, Di Renzo GC, Romero R, D’Alton M, Berghella V, Nicolaides KH, Hod M. The International Federation of Gynecology and Obstetrics (FIGO) initiative on pre-eclampsia: A pragmatic guide for first-trimester screening and prevention. Int J Gynaecol Obstet. 2019;145 Suppl 1:1-33. Erratum in: Int J Gynaecol Obstet. 2019 Sep;146:390-391.
• Quinn MM, Rosen MP, Allen IE, Huddleston HG, Cedars MI, Fujimoto VY. Decreased clinical pregnancy and live birth rates after short interval from delivery to subsequent assisted reproductive treatment cycle. Hum Reprod. 2018 1;33:1316-1321.
• Quinn MM, Rosen MP, Allen IE, Huddleston HG, Cedars MI, Fujimoto VY. Interpregnancy interval and singleton pregnancy outcomes after frozen embryo transfer. Fertil Steril. 2019;111:1145-1150.
• Report of a WHO technical consultation on birth spacing: Geneva, Switzerland 13-15 June 2005.
• Stamilio DM, DeFranco E, Paré E, Odibo AO, Peipert JF, Allsworth JE, Stevens E, Macones GA. Short interpregnancy interval: risk of uterine rupture and complications of vaginal birth after cesarean delivery. Obstet Gynecol. 2007;110:1075-82.