La prevenció, tal com es planteja en Medicina, és anticipar-se a una malaltia freqüent i de conseqüències greus. La seva finalitat és que la població visqui més temps i amb més salut.

Fonamentalment, es parla de prevenció primària i de secundària. La prevenció primària consisteix en modificar els hàbits poc saludables, mentre que la secundària s’orienta a la detecció precoç (programes de screening o cribratge). Ens referirem a partir d’ara a l’screening o cribratge de malalties, ja que és el que suscita més dubtes entre les dones que acudeixen a la consulta.

És evident que no té cap sentit garbellar problemes de salut rars o excepcionals, doncs molta de gent s’hauria de sotmetre a proves preventives per trobar a quasi ningú malalt. A més, preocuparíem de forma injustificada a aquelles persones en les quals el test preventiu fos un fals positiu, ja que s’haurien de sotmetre a proves mèdiques més complexes que les purament preventives per esbrinar si definitivament estan o no malaltes. Tampoc té sentit diagnosticar precoçment malalties lleus, ja que gastaríem els doblers i el temps dels pacients sense allargar-los la vida.

Els programes preventius es fan en aquelles edats en què el problema de salut és més freqüent, i s’acaben quan la nostra esperança de vida és d’una dècada o inferior, ja que es considera que la detecció precoç de la malaltia no causarà una gran supervivència.

Malauradament, a Medicina més prevenció no és sempre millor. Els mitjans de comunicació han fomentat la creença popular que en sanitat pública es viu en un entorn d’estalvi permanent, que no es gasta ni en el necessari, al contrari, la percepció de l’usuari de la sanitat privada és que té una “tarifa plana” que legitima el seu accés a tot tipus de proves i que l’adequat, vist que paga per allò, és utilitzar-lo. Com a moltes ocasions, la virtut és al punt mig. Per què? La resposta és simple: les mesures preventives tenen els seus beneficis, però també els seus riscos.

Comencem pels riscos: el cribratge del càncer detecta càncers “de veritat”, és a dir, aquells que si no s’haguessin trobat, haguessin crescut fins aniquilar el pacient, però també és cert que troba alguns “càncers” que d’haver passat desapercebuts, ni haguessin crescut, ni haguessin afectat de cap manera ni la quantitat ni la qualitat de vida del pacient. El preu d’un “càncer” detectat innecessàriament (es diu també sobrediagnòstic o diagnòstic excessiu) és molt alt: cirurgia de vegades amb ràdio i/o quimioteràpia, més l’estigma d’haver patit un càncer de per vida. Un altre inconvenient són els falsos positius, com és el cas d’aquelles lesions mamàries sospitoses detectades per mamografia i amb diagnòstic de biòpsia ambulatòria no concloent que obliga a fer una biòpsia a quiròfan i amb anestèsia general. Les pacients se senten molt alleujades quan al final la lesió és benigna, però el millor que els podria haver passat és que no els haguessin trobat mai aquella “lesió sospitosa”.

Evidentment, algunes maniobres preventives tenen avantatges, i aquests es valoren mitjançant la disminució de la mortalitat causada per la malaltia, i atribuïda a la prevenció, en un conjunt gran de persones. Insistesc en que les mesures preventives bones són les que disminueixen la mortalitat i no les que només augmenten la supervivència. Com és lògic, tots els diagnòstics precoços augmenten la supervivència de malalties concretes, almenys el temps en què la malaltia passa de ser tan petita a tan gran, que ja no té sentit cap anticipació, ja que el mal hi és, evident, causant símptomes i entorpint la nostra rutina quotidiana.

Segons l’explicat anteriorment, es dedueix que les millors maniobres preventives són aquelles que disminueixen la mortalitat causada per malalties freqüents i greus i, a més, causen un sobrediagnòstic escàs. No totes les maniobres publicitades compleixen aquests requisits, així, la Comissió Europea ha acceptat el cribratge de càncer només per a tres localitzacions: mama, cèrvix i colorectal.

Diverses organitzacions de finançament públic i, per tant, sense ànim de lucre, orienten els governants i informen als professionals i al públic sobre aquells mètodes preventius millors (PAPPS a Espanya, NICE al Regne Unit , l’US Preventive Services Taskforce als EUA o el Canadian Taskforce on Preventive Healthcare de Canadà). És evident que l’opinió fonamentada d’aquestes organitzacions és molt més de fiar que el que puguin dir anuncis de clíniques o “consells preventius” publicats sota el patrocini de fabricants d’aparells mèdics.

Fonts de la informació:

• Alvarado M, Ozanne E, Esserman L. Overdiagnosis and Overtreatment of Breast Cancer. Am Soc Clin Oncol Educ Book. 2012;32:e40-e45.
• Fisterra. Actividades preventivas. Fecha de la última revisión: 12/09/2013 [acceso 8-1-14]. Disponible en: http://www.fisterra.com.
• Gigerenzer G, Wegwarth O. Five year survival rates can mislead. BMJ. 2013;346:f548.
• Unión Europea. Recomendación del Consejo, de 2 de diciembre de 2003, sobre el cribado del cáncer [Diario Oficial L 327 de 16.12.2003]. [acceso 8-1-14]. Disponible en: http://europa.eu/legislation_summaries/public_health/health_determinants_environment/c11505d_es.htm.