El 2010 van néixer a Espanya almenys 1.026 nens gestats amb semen de donant (la xifra és major, perquè no tots els centres de reproducció assistida faciliten les seves dades al registre de la Societat Espanyola de Fertilitat). Perquè un semen sigui utilitzat en una inseminació artificial o una fecundació in vitro, ha de passar uns paràmetres que no estan, ni de bon tros, a l’abast de qualsevol. És l’elit del semen espanyol i ajuda a complir el somni de la maternitat com a mínim a 1.000 dones o parelles l’any.
El director del laboratori d’Andrologia de l’IVI Madrid, Alberto Pacheco, ho deixa molt clar: “Només passen entre un 5% i un 10% dels que es presenten voluntaris, no només estudiem la qualitat seminal sinó també al candidat des del punt de vista psicològic “.
A més d’avaluar la qualitat, es presta especial atenció a les malalties infeccioses, com subratlla Vicente Badajoz, responsable del laboratori de la Clínica Ginefiv: “Es fa tota una bateria de proves al semen: VIH, hepatitis …”. Però no n’hi ha prou amb buscar aquests virus, en els centres de reproducció assistida s’asseguren que es passa el ‘període finestra’, el temps en què el virus pot estar a la sang però no detectar-se en les proves serològiques.
L’evolució psicològica la realitzen psicòlegs especialitzats. A més de descartar patologies psiquiàtriques greus, els especialistes volen, sobretot, assegurar-se que el candidat està convençut. Al cap i a la fi, la seva experiència com a donant de semen no durarà més de sis mesos, però les conseqüències biològiques, és a dir, el resultat de la seva donació, serà al món per lògica més temps que ell.
Respecte a la qualitat seminal, Pacheco aclareix que el que es demana va molt més enllà del necessari per poder tenir fills. Aquesta raó és una consulta que reben molt en els centres dels candidats no aptes per a la donació, que es pregunten si en un futur hauran de ser ells mateixos ser candidats a la reproducció assistida. No obstant això, això no és així. “Els valors de normalitat de l’Organització Mundial de la Salut estableixen l’existència de 15 milions d’espermatozoides per mil·lilitre de semen; nosaltres demanem 70”, apunta Pacheco, que aclareix que, per descomptat, si es detecta en el candidat a donant alguna mancança greu se li comunica.
L’espera pel període finestra de les malalties infeccioses fa que hagin de passar sis mesos des de les primeres proves fins que el candidat elegit comença a donar, sempre que les anàlisis hagin seguit sent negatives. Pacheco comenta que, en el seu centre, mai ha succeït haver detectat una infecció en aquest període finestra.
Un cop acceptats, comença la roda. El semen es congela, però no immediatament, com explica Badajoz. “Cal esperar que la mostra es liqüi, ja que al principi està molt viscós”. En aquest temps, la mostra ha estat etiquetada i visualitzada per dos biòlegs. El semen s’introdueix en criotubs que es fiquen en contenidors de nitrogen líquid.
A continuació, s’espera sis mesos per alliberar, ja que cal regarantir que no s’ha contret cap malaltia en aquest temps. Així, el semen es va ‘alliberant’ paulatinament.
La fi de la donació, per llei, és quan el semen ha servit per produir sis gestacions, però no es té el donant pendent d’aquesta xifra. Per contra es fa una mitjana d’entre 24 i 30 extraccions, ja que només entre el 20% i el 30% de les mostres aconseguiran finalment un embaràs (òbviament, no només depèn de la qualitat del semen).
Un tema una mica polèmic és el del pagament als donants. Pacheco insisteix que no es tracta d’un pagament en si, o almenys no per la donació. “És una gratificació pels desplaçaments i les molèsties”. Les molèsties a què es refereix inclou l’haver de extreure semen en un entorn “fred”. És l’anomenada Sala de Recollida, que consisteix en una butaca còmode, una televisió amb canals porno i un lavabo.
Altres molèsties inclouen l’exigència d’abstinència sexual entre tres i cinc dies abans de l’extracció de semen.
Una vegada que el semen s’utilitza, pot la dona o la parella triar donant? La llei deixa molt clar que aquest ha de ser anònim però, com explica Badajoz, el metge sempre tracta que, en el cas que es tracti d’una parella heterosexual, el donant s’assembli a l’home.
No obstant això, si parlem d’una dona soltera o una parella homosexual, Badajoz explica que “no hi ha per què no escoltar les preferències”. En aquest sentit, més enllà de les relatives a l’aspecte físic es refereixen a la formació. “Molta gent preguntarà si el seu donant és universitari, és així en el 95% dels casos, ja que busquem gent amb certa dependència econòmica i temps lliure, i els universitaris encaixen en aquest perfil”, conclou l’especialista.
Font: El Mundo
