Els investigadors duen dècades encadenant fracàs rere fracàs en la seva pretensió de desenvolupar un mètode anticonceptiu masculí eficaç, els efectes del qual siguin reversibles, com van aconseguir fa sis dècades amb la píndola femenina. Els intents efectuats fins al moment solien xocar contra dos murs. Si es triava un mecanisme hormonal, a més de no ser del tot eficaços, els efectes secundaris eren massa incontrolats. I si s’optava per vies fisiològiques (com la vasectomia) el problema era que no hi havia garanties d’una marxa enrere ja que, al cap del temps, la capacitat de generar espermatozous queda afectada per sempre.
Per això resulta especialment rellevant el treball presentat ahir per un grup de científics de la Universitat Monash (Austràlia) que s’ha mostrat eficaç en ratolins i que ofereix un enfocament original que trenca els esquemes de les estratègies clàssiques. En lloc de tractar d’atacar la producció d’espermatozoides mitjançant còctels hormonals, es bloqueja el mecanisme nerviós que activa l’ejaculació i que expulsa els gàmetes masculins per la uretra cap a l’exterior. Es frena l’ejaculació, però no l’orgasme. “Hi ha una ejaculació seca”, explica José María Martínez Javaloyes, uròleg de l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI).
“Hem demostrat que si bloquejam al mateix temps dues proteïnes que permeten l’avanç de l’esperma en l’ejaculació, el múscul no rep el missatge químic que li indica que ha d’impulsar els espermatozoides i podem provocar una infertilitat total (…) sense afectar la viabilitat a llarg termini l’estat de la salut general o sexual de l’home”, sosté Sabatino Ventura, investigador principal de l’article publicat a Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) en què també han col·laborat les universitats de Melbourne i Leicester (Anglaterra).
“El més rellevant del treball em sembla la nova via que s’ha obert”, sosté Gorka Barrenetxea, responsable de docència i investigació de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF). No només perquè prescindeix dels mecanismes hormonals, sinó perquè, aparentment, tampoc és un mètode definitiu. En tot cas, seran necessàries posteriors investigacions per demostrar que aquests mateixos resultats es donen en humans. “La propera etapa serà aconseguir un anticonceptiu oral masculí que sigui eficaç, segur i reversible”, explica Ventura .
Bona part de l’explicació que encara no hi hagi una píndola masculina rau en les diferències en la producció dels gàmetes (les cèl·lules sexuals). La dona ja neix amb un nombre limitat de cèl·lules germinals que maduren i produeixen òvuls en un procés que es perllonga al llarg de la vida fèrtil fins al climateri. Un cop al mes, un d’aquests ovòcits madura. I aquest és el procés que frena la píndola, no la generació dels òvuls sinó la seva maduració i alliberament.
En l’home és diferent. Contínuament s’està produint espermatozoides, des de l’adolescència fins a la maduresa. I a un ritme frenètic. Cada tres dies els renova totalment, de manera que si el normal és que en ejacular un home expulsi uns 200 milions, al cap de 72 hores estarà en condicions de repetir la mateixa quantitat. “És molt més difícil inhibir l’espermatogènesi que l’alliberament mensual d’un òvul”, comenta Ezequiel Pérez Campos, ginecòleg de la Fundació Espanyola de Contracepció. I els errors no estan permesos: només cal un sol espermatozoide sà per fecundar l’ òvul.
En teoria, el procediment per inhibir la maduració de l’òvul hauria de ser el mateix que el destinat a impedir la fabricació de gàmetes masculins. Les hormones que activen el desenvolupament de les gònades i les fan funcionar són les mateixes en ambdós sexes: unes substàncies que segrega la hipòfisi (les gonadotropines) que en les dones estimulen el creixement dels fol·licles ovàrics i en els homes activa l’espermatogènesi.
Però mentre en les dones els inhibidors de les gonadotropines (l’anticonceptiu oral combinat d’hormones com gestagen i estrogen, per exemple) donen bon resultat, no passa el mateix entre els homes.
Els intents de píndola hormonal masculina han combinat gestàgens i andrògens (hormones sexuals masculines). El primer tipus d’hormones per inhibir la producció d’espermatozoides i el segon per compensar (no sempre amb èxit) els problemes d’erecció i de desig sexual provocats pels gestàgens.
Els desenvolupaments inicials van ser acompanyats de rellevants efectes secundaris. El ginecòleg Pérez Camps destaca, per exemple, algunes alteracions metabòliques com l’augment de colesterol pels andrògens. A més, l’administració dels dos principis actius era sempre per separat, per injeccions o implants subdèrmics, el que és “molt més incòmode i més aparatós que la píndola femenina”, afegeix el ginecòleg.
Pérez Campos recorda un treball conjunt de dos grans laboratoris que estava en les fases finals de desenvolupament que es va suspendre fa uns anys. “No van arribar a una entesa comercial”, comenta. En tot cas, aquests intents mai van aconseguir els nivells d’eficàcia de les presentacions femenines, destaca Martínez Javaloyes, de l’IVI: “Es torbaven fins un o dos mesos a fer efecte, hi havia casos en què no desapareixia totalment la producció d’espermatozoides, es produïen alteracions en l’humor…”. “Ara són grups de xinesos i indis els que estan treballant més decididament en la investigació d’anticonceptius hormonals masculins però sempre sota la mateixa fórmula d’andrògens i gestàgens”, afegeix Pérez Alonso.
Els únics mètodes anticonceptius masculins que han demostrat funcionar són el preservatiu i la vasectomia. Aquest últim, a més de problemes de reversibilitat, requereix una incòmoda operació quirúrgica.
La via oberta pels investigadors australians és radicalment diferent, tant a aquests dos mètodes, com als assajos de fàrmacs hormonals. Han centrat el seu objectiu en els dos receptors encarregats d’activar el mecanisme motor de l’expulsió del semen a resupesta l’estímul que envia el sistema nerviós. En el cas dels ratolins, ho van aconseguir d’una forma molt poc subtil: eliminant del seu genoma el segment d’ADN encarregat de produir els receptors. D’aquesta manera, els senyals nerviosos no tenien destinatari que pogués rebre-les i executar les ordres d’ejacular.
Ara, l’objectiu dels investigadors consisteix a desenvolupar fàrmacs que puguin bloquejar els receptors a voluntat. I potser no és tan complex. Com apunta Martínez Javaloyes ja existeix un medicament (la tamsulosina), indicat per al tractament de la hiperplàsia benigna de pròstata, que actua en un d’aquests receptors neurològics com antagonista i el bloqueja. En alguns dels pacients que ho consumeixen, només cal aïllar aquest interruptor per frenar l’ejaculació.
Aquest uròleg considera que el fet que no s’expulsi el líquid seminal en l’orgasme pot ser un seriós inconvenient per a l’acceptació entre molts homes d’aquest mètode anticonceptiu, si arriba a consolidar-se. “En alguns homes aquesta ejaculació seca pot suposar un problema psicològic“. Martínez Javaloyes sap del que parla. Ha hagut de canviar el tractament a alguns dels seus pacients per aquest motiu, “especialment entre els més joves”.
Font: El País
