Ja fa 8 dies que s’ha publicat a la prestigiosa revista The Lancet el naixement del primer nin gestat dins d’un úter trasplantat. Els artífexs, l’equip del professor Brännström, de Göteborg (Suècia), ja portaven més d’una dècada investigant el tema. De fet, ja són 9 les dones trasplantades pel seu equip, tot i que en 2 d’elles el procediment va ser un fracàs, ja que l’úter rebut va donar problemes abans de demostrar cap utilitat i va haver de ser extirpat.
Em vaig resistir a transcriure simple i asèpticament la notícia perquè volia accedir a l’article original i revisar críticament des de la meva experiència pràctica en Reproducció Assistida i en Cirurgia Ginecològica. Un cop analitzat el cas, són diversos els aspectes que destacaria:
– El trasplantament uterí és per a aquelles dones sense fills a causa de falta d’úter des del naixement o com a resultat d’una operació, llavors, el nombre de candidates a aquest procediment serà mínim.
– L’alternativa al trasplantament d’úter és la subrogació uterina (úters de lloguer), que encara que no és legal en molts països, sí que és accessible amb un pressupost generós. D’altra banda, el procediment del trasplantament uterí possiblement sigui molt més car i ben segur que és més lesiu que la subrogació a l’ús.
– Les receptores uterines, almenys per ara, s’han de sotmetre a una fecundació in vitro que obtengui suficients embrions de bona qualitat. El que es persegueix és que la receptora almenys gesti fills amb els seus gens. Una altra cosa és que l’embaràs es pugui aconseguir de forma natural, assumpte que a dia d’avui no està resolt, ja que la cirurgia no restableix totalment l’anatomia.
– La donant de l’úter, si pretenem que sigui viva, serà necessàriament una dona gran que tengui complerts els seus desitjos reproductius (en el cas que ens ocupa, una dona sana de 61 anys que va ser operada durant 10 hores per extreure-li l’úter). No se sap la repercussió que pot tenir un òrgan tan madur sobre els resultats gestacionals. A més, la capacitat de suportar una cirurgia complicada disminueix amb l’edat i implica dilemes ètics per no ser clarament necessària.
– L’embaràs que eventualment es pugui aconseguir es desenvoluparà sota tractament amb derivats de la cortisona i immunosupressors (fàrmacs antirebuig). La cortisona pot fomentar el naixement de nadons de baix pes i amb un perímetre cranial més baix, circumstància que podria interferir negativament sobre el seu desenvolupament psicomotor futur. Els immunosupressors poden afavorir la hipertensió i aquesta sol conduir a parts prematurs, com el d’aquest cas (fetus nascut a les 31 setmanes, és a dir, 2 mesos abans de complir).
– Els parts seran, de moment, mitjançant cesària, doncs millor no temptar la sort posant a tensió la unió artificial entre l’úter de la donant i la vagina de la receptora.
– Un altre tema és que un cop complert el desig reproductiu, el normal serà que la pacient vulgui operar-se de nou i extirpar-se l’úter, per no haver de prendre més medicació antirebuig.
En resum, que no és or tot el que llueix, i no seran pocs els dilemes ètics i les consideracions econòmiques que haurà de vèncer aquest nou procediment si es vol quedar dins de l’arsenal mèdic. Probablement, alguns esforços menys espectaculars donin més quantitat i qualitat de vida a les pacients.
Font: The Lancet
