Quan, després notar un bony a la clavícula i amb 22 anys, a Francisco li van diagnosticar un limfoma de Hodgkin, en l’últim que va pensar era si algun dia podria o no ser pare. Més de 15 anys després de finalitzar amb èxit el seu tractament, afirma que tenir fills “és una cosa que li agradaria fer a la vida”, encara que no sap si finalment ho farà. Si es decideix, és més que probable que l’ajudi a aconseguir-ho un recipient criopreservat a l’Hospital Clínic de Barcelona, on aquest gallec va iniciar el seu tractament i on els metges li van parlar, després de confirmar el diagnòstic, de les possibilitats que la quimioteràpia dificultàs les seves possibilitats naturals de concebre.
Si es decideix, confirma un estudi publicat a Human Reproduction, les seves possibilitats de tenir descendència seran el doble de les que tindria si aquell hematòleg de l’hospital català no li hagués parlat d’un assumpte que en aquella època distava molt de ser la seva prioritat que era curar-se.
El que no obstant això no va esmentar l’especialista va ser el seu percentatge de possibilitats de no poder tenir fills de manera natural en un futur, per una senzilla raó: no se sap. Ho confirma el cap d’Hematologia de l’MD Anderson Cancer Center de Madrid, portaveu de la Societat Espanyola d’Hematologia i Hemoteràpia (SEHH), José Francisco Tomás. “És molt difícil dur a terme un estudi ben dissenyat per saber quin percentatge poden o no tenir fills“, comenta l’especialista qui assenyala que les estimacions se solen basar en els resultats dels espermiogrames que es realitzen als pacients en acabar el tractament que, però, són lluny de ser definitius.
“Tinc moltes més anècdotes de pacients que han tingut fills de forma natural pensant que eren estèrils que al contrari”, assenyala Tomàs que, no obstant, apunta una xifra aproximada, calculada precisament en funció d’aquesta prova per mesurar el nombre d’espermatozoides present al semen. “Amb l’esquema de quimioteràpia usat habitualment, denominat ABVD [per les sigles dels fàrmacs que el componen], es creu que la fertilitat oscil·la entre el 30% i el 40 % dels casos“, comenta.
No obstant això, Tomád aclareix que el risc dista molt de ser permanent. “El normal és que als dos mesos d’acabar el tractament es sol·liciti una prova i surti un semen de poca qualitat, però es pot recuperar”, aclareix .
D’aquesta possibilitat li van parlar a Francisco, que ha fet aquestes proves en diverses ocasions des que va finalitzar la seva teràpia, per saber com anava el tema. Encara que en cap li han assegurat que pugui concebre de forma natural, els metges coincideixen que no és segur deixar d’utilitzar mètodes anticonceptius si no busca ser pare de moment.
En l’estudi publicat a Human Reproduction, els investigadors del grup de limfomes de l’Organització Europea per a la Investigació i Tractament del Càncer dugueren a terme una enquesta a 902 homes participants en diferents assaigs clínics amb una característica comuna: haver sobreviscut a un limfoma de Hodgkin, alguna cosa no massa estranya si es té en compte que les taxes de supervivència oscil·len entre el 80 % i el 90%. Segons expliquen els autors, és el primer estudi que investiga l’impacte en la paternitat de congelar semen abans d’un tractament oncològic. Tomás creu que el valor del treball és més metodològic que pel que fa a coneixement nou ja que, subratlla, que la criopreservació augmenta les oportunitats de ser pares és una fet ” ja conegut”.
Els participants en l’estudi europeu, de cinc països (França, Bèlgica, Holanda, Itàlia i Suïssa), amb una mitjana d’edat de 31 anys van ser preguntats sobre si havien congelat semen abans de l’inici de la quimioteràpia , cosa que havia succeït en el 40% dels casos. D’aquests, 334 dels participants havien volgut tenir fills després del tractament i un 62 % van ser pares sense ajuda mèdica, mentre que un 38 % va ser incapaç d’aconseguir -per vies naturals i va recórrer a la reproducció assistida.
D’aquests 128 voluntaris, el 77% va poder disposar del seu semen criopreservat, el que suposava una mostra de 99 homes. D’ells, 78 el van utilitzar i 48 van aconseguir ser pares Dels altres 30, 27 no ho van aconseguir tot i que en tres casos es va aconseguir una concepció espontània de les que Tomás ha vist diverses vegades en antics pacients. En total, assenyala el treball, la disponibilitat de semen congelat dupliquen les possibilitats de ser pare.
“Aquestes dades subratllen la importància de facilitar informació i accés a la criopreservació als pacients de càncer“, assenyala l’autora principal de l’estudi, Marleen van der Kaaij.
La primera criopreservació recollida en l’anàlisi europeu es va dur a terme el 1974 [precisament, l’any en què va néixer Francisco], quan aquesta pràctica era molt menys freqüent. De fet, els autors de l’estudi també apunten a les característiques més relacionades amb la congelació de semen i l’any en què es va diagnosticar la malaltia és una d’elles, ja que les taxes de criopreservació es multipliquen per deu a partir de 1994.
En aquest sentit, Tomás assenyala que a Espanya és una cosa que s’ofereix actualment a gairebé tots els pacients de limfoma de Hodkgin. “Han hagut de passar alguns anys, perquè al principi ens preocupava tant que el malalt es guarís, que això podia passar a un segon pla. Ara sabem que els curam i que no poder tenir fills pot ser un problema a posteriori“, comenta.
Francisco es mostra molt satisfet d’haver dit sí al suggeriment del seu hematòleg i haver congelat el seu semen. “El meravellós és que gairebé 20 anys després d’haver superat amb èxit un tractament tan dur, durant el qual no em plantejava res més que seguir viu, seguesc tenint oberta la possibilitat de tenir fills“, subratlla.
Perquè a més de duplicar les possibilitats de la paternitat, un altre avantatge de la criopreservació és el temps que es manté en potencial ús. En un primer moment, a Francisco li van dir que mostra es conservaria com a màxim durant cinc anys però, més de deu anys després, el van cridar l’hospital perquè, si volia, omplís un formulari “sol·licitant la continuïtat de l’emmagatzematge i la criopreservació segons el disposa la Llei de Reproducció Assistida 14/2006″, cosa que no va dubtar a fer. “Els 20 anys estan absolutament establerts”, conclou Tomás, que assenyala que la durada pot ser encara més gran.
Font: El Mundo
