La lluna té la seva màgia i ara més, quan el passat 27 de juliol molts hem vist molts un eclipsi total o “lluna de sang”.
La tradició ha relacionat les fases lunars i, sobretot, la lluna plena, amb més probabilitat de parir, quedar-se embarassada, concebre fills d’un sexe o d’un altre i una infinitat de successos més o menys rellevants.
Però, com podem saber si això és veritat o no? La resposta és fàcil, només cal recollir uns mesos de treball en una maternitat qualsevol i fer una llista amb els nombres de parts espontanis segons el dia. Després, assignam cada dia a la fase lunar corresponent i feim un recompte. Per lògica, si disposam d’estudis ben dissenyats, realitzats en diferents entorns i amb resultats similars podrem respondre a la pregunta de manera fonamentada.
Ens hem posat mans a l’obra i hem trobat deu treballs científics il·lustratius sobre el tema:
1.- Un article publicat el 1979 sobre 11.691 parts esdevinguts entre 1974 i 1978 a Los Angeles (Califòrnia). Es va apreciar que no hi havia diferència entre el nombre de parts en la fase de lluna plena i la resta de les fases.
2.- Un estudi realitzat a Dublín (Irlanda) i difós el 1998, que inclou 10.027 parts atesos al llarg de mes i mig. No es varen poder apreciar agregacions de parts ni durant la lluna plena, ni en cap altra fase lunar.
3.- Un treball donat a conèixer en 1989 i efectuat a Dinamarca. Es van incloure 1.269 parts espontanis atesos en dos anys. No es va detectar cap relació ni del treball de part, ni del trencament de la bossa de les aigües amb les fases lunars. Això sí, varen veure que la bossa de les aigües es trencava més freqüentment entre les 10 de la nit i les 6 del matí, independentment de l’aparença lunar.
4.- Un estudi espectacular basat en els 2.760.362 nins nascuts a Àustria entre 1970 i 1999. No es va provar cap relació entre la data del part i la fase lunar. Es va publicar el 2002.
5.- A la fi, un estudi espanyol de 2004, realitzat per infermeria de l’Hospital de Valme (Sevilla), sobre 1.715 parts espontanis que van ocórrer al llarg de 10 cicles lunars. No es va poder demostrar ni que les fases lunars, ni la lluna plena exercissin cap acció sobre la distribució dels parts.
6.- Aquesta investigació procedent de Hannover (Alemanya) inclou 6.725 parts espontanis atesos entre 2000 i 2006 i no va advertir ni diferències en el nombre de naixements segons la lluna, ni tampoc cap relació amb complicacions al naixement, ni amb més probabilitat de parir nins o nines segons la fase lunar en què van ser concebuts. Tot això va ser publicat el 2008.
7 i 8.- Dos treballs editats en 2012, un de la Índia, sobre 9.890 parts espontanis. Tampoc troben relació entre la data dels parts i el cicle lunar. L’altre dut a terme a l’estat de Phoenix (Arizona, EUA) sobre 167.956 parts atesos entre 1995 i 2000, sense observar tampoc influència de la lluna, ni del clima sobre la data del part.
Només dues investigacions italianes han mostrat resultats discordants respecte a les anteriors. Una, llançada el 1998, sobre 1.791 parts assistits entre 1993 i 1996. Adverteix una correlació entre els parts espontanis i les fases lunars. L’altra, publicada també en el mateix any sobre 1.248 parts espontanis , i que és realment un subgrup de l’estudi italià abans esmentat. També troba una associació, això sí, feble entre la lluna plena i el part del segon o tercer fill, que no es reprodueix en el cas d’un primer part.
En definitiva, gairebé 3 milions de parts escrutats (2.971.426, per ser exactes) i només 1.791 amb una aparent correlació amb les fases lunars, aquests últims italians, per cert. Ens hem “mogut”, gràcies a aquestes publicacions, per Europa, Àsia i Amèrica i les conclusions de tots ells són pràcticament unànimes. Llavors, apreciats lectores i lectors, ja estan vostès en condicions d’extreure les seves pròpies conclusions sobre si l’associació entre lluna i part és mite o realitat, o si és mite a tot el món, excepte a Itàlia, és clar…
