Amb la COVID-19, igual que sense ella, les noves vides s’obrin pas entre nosaltres i aquí estic de bell nou, ja amb la sisena auditoria anual. Com sempre, una ocasió per veure el que hem fet bé, i el que podríem millorar. Perquè l’excel·lència ni s’albira, si no intentam fer-nos-la nostra.

El 2020, hem controlat a 121 embarassades a les nostres consultes, i 64 han parit amb nosaltres, és a dir, el 53%, una mica més de la meitat, xifra semblant a anys previs.

Si ens centram exclusivament en els nostres 64 parts, 36 dones varen parir el seu primer fill i 37 el segon. La que ens falta infantà bessons, estrenant així família nombrosa. En els últims anys, la tendència és al fill únic o als dos fills, com a molt. Moltes vegades, els progenitors manifesten el seu desig de tenir més descendència, però invoquen raons econòmiques per restringir la seva fertilitat. Ja sabem que l’educació, un habitatge mínimament confortable, algun viatge amb la família i, sobretot, dedicar temps als nostres fills són activitats que precisen d’uns comptes més sanejats que el que permet la conjuntura econòmica actual.

Les edats de les nostres parteres van oscil·lar entre els 18 i els 44 anys, amb una mitjana de 32,8 anys. Catorze van tenir menys de 30 anys (22%), mentre que les de 40 o més, van ser nou (14%). En altres paraules, hem tingut un augment de mares joves, mentre que la proporció de majors es manté.

Set dels nostres parts (11%) van ser el resultat de tècniques de fecundació in vitro. Aquest any, no hem tingut cap embarassada resultat d’inseminació artificial. És interessant constatar com, des que s’han consolidat la vitrificació d’embrions (tècnica de congelació que permet la supervivència de gairebé tots els embrions) i la transferència tardana dels mateixos, al cinquè o al sisè dia de la seva fecundació, han disminuït de forma espectacular els embarassos múltiples antany associats a aquests procediments.

Pel que fa a l’anestèsia, a totes les parteres, excepte a una, se’ls va administrar anestèsia regional (epidural i/o raquídia).

Quant a la via de naixement, 50 han estat vaginals i 14 cesàries (21,8%), cosa que, per segon any consecutiu, ens allunya del nostre objectiu global de 15% de cesàries. Els parts vaginals van necessitar un ajut, en forma de ventosa obstètrica, en 22 casos (34% dels parts).

Arribats aquí, el més sensat és analitzar de forma crítica les nostres 14 cesàries i raonar si estaven justificades o no, llavors:

• Dues pacients portadores de fetus en presentació de natges varen sol·licitar cesària, malgrat la nostra insistència en què es realitzassin una versió cefàlica externa.
• Una tercera pacient tenia un problema rectal sever i la seva cirurgiana digestiva li va recomanar una cesària, per evitar el seu agreujament.
• Tres pacients més pariren tres fetus de més de 4 Kg. L’envergadura dels concebuts impedí la dilatació satisfactòria i/o el descens del cap dins de la pelvis.
• Una setena pacient, amb placenta baixa, va iniciar un sagnat abundant, faltant-li moltes hores per aconseguir un part vaginal, el que va motivar la cesària.
• El fetus de la vuitena pacient volia avançar dins de la pelvis presentant la cara en lloc del clatell. Això dificulta molt el part, ja que el fetus no està prou “plegat” com per adaptar-se al seu camí amb facilitat. Per si no fos poc, en l’últim minut, va presentar una pèrdua de benestar fetal, el que va fer que el part vaginal fos totalment inviable.
• Una novena pacient era portadora de bessons, el primer de cap i el segon en transversa. Com el seu primer part havia estat una cesària, va decidir no arriscar res.
• En les cinc restants, totes les cesàries es varen indicar després de parts llargs. Si el treball de part estava establert, es varen esperar 4 hores sense progressió de la dilatació o descens del cap abans d’indicar una cesària. Si la dilatació cervical a l’inici del part era escassa, s’usaven prostaglandines en les seves diferents modalitats i, si calia esperar dos dies entre l’ingrés i el part, previ consens amb la pacient, així es feia.

Un altre recurs de gran ajuda és fer una anàlisi detallada dels nostres resultats, segons els grups de Robson, tècnica que permet avaluar millor la idoneïtat de la via de part que un percentatge únic, com pot ser l’esmentat 15%. Perquè segons el tipus de parteres que s’atenguin, el risc de cesària és més o menys. És a dir, no és el mateix treballar amb una població de dones joves i sanes, que infantin el seu segon o tercer fill després d’haver tengut parts vaginals previs, que atendre dones més grans, amb alguns problemes de salut o parint als seus primers fills. En el primer grup, la probabilitat de part vaginal és molt superior a la segona, i no és just posar el mateix objectiu numèric per a tots dos supòsits.

Per explotar millor els grups de Robson, hem agrupat els nostres parts de 2019 i 2020, segons es pot veure a la taula adjunta. De nou, l’estàndard de comparació és l’hospital de Manacor, que té una de les millors taxes de cesàries de Balears. Com veureu, les nostres xifres són plenament equiparables a les de la nostra referència, amb la bona notícia que les nostres gestants a terme amb part vaginal previ pareixen fins i tot millor. Per aquest motiu cada any us repetim que un part vaginal aplana molt el camí al part següent. Tant és així que, un cop assolides una certa dilatació de coll uterí i les 39 setmanes de gestació, les nostres pacients poden decidir si programar o no el seu part, amb total llibertat, ja que els resultats obstètrics i perinatals del part induït són tan bons com si esperam posar-nos de part espontàniament.

Així i tot, també hi ha bones notícies per a les pacients amb cesària anterior, ja que si es deixen aconsellar (esperar que el part es desencadeni, tenir paciència amb la dilatació i l’expulsiu) els parts vaginals augmenten. Enguany, 5 de les 6 dones amb cesària anterior que ens van fer cas van aconseguir un part vaginal.

Quant als esquinços de la vulva i/o la vagina durant el pas de l’concebut pel canal de el part, de 48 parts vaginals, dos no van tenir cap, 25 un de tipus I i 15 un de tipus II. No hi va haver esquinços que incloguessin l’anus. Vàrem fer 6 episiotomies (12% dels parts vaginals), totes en primerenques. Aquesta xifra s’acosta a l’objectiu d’excel·lència recomanat per l’OMS que és el 10%, i s’allunya molt del seu màxim recomanat o 30%. En la nostra casuística, ni l’ús de ventosa obstètrica, ni l’edat de les pacients, ni l’ús massiu de l’epidural han interferit amb les nostres baixes xifres de episiotomies.

El 83% de les nostres parteres (53 de 64) es varen decantar per la lactància materna, xifra que és inferior al 90% de l’any anterior i que ens impulsa a ressaltar, amb més afany si cap, les bondats de la lactància materna.

La nostra conclusió és que no hem de defallir en la consecució d’un part vaginal segur per a la mare i per al nadó. És important esforçar-se a que el primer part sigui vaginal, fins i tot encara que hi hagi obstacles, com ara presentacions anormals, que solen poder canviar-se, o que els fetus siguin dos.

També insistim molt en la dieta, ja que l’obesitat es vincula a menors taxes de part vaginal. Les mares primerenques tendeixen a excedir-se amb el seu consum calòric i això no fa més que fomentar les cesàries. No poques vegades constaten la bondat dels nostres consells un cop ja han parit i, quan s’embarassen per segona vegada, sí que intenten limitar la seva dieta i augmentar l’exercici, de manera que l’evolució del segon part sol ser millor que la de el primer .

I no vull deixar passar l’oportunitat d’agrair a tot l’equip la feina feta: comares i personal d’infermeria de paritori de Palmaplanas, liderades per na Macu Sahuquillo; personal d’infermeria de la 3ª B, amb els seus inestimables suports per a la lactància (Maria Antònia, monitora de lactància, i María José, auxiliar d’infermeria); pediatres, que ens donen la tranquil·litat que els nadons estaran ben atesos; i, per descomptat, els anestesistes.

En definitiva, si vols anar ràpid ves sol, però si vols arribar lluny, ves acompanyat d’un gran EQUIP com el que tenim.